A finals del segle XIX i a començaments del segle XX Catalunya està marcada per una forta industrialització impulsda per la immigració de la societat del camp a la ciutat. Barcelona es va transformar en la principal ciutat industrial de la regió i degut a aquesta raó va patir una gran urbanització. Si el 1900 el nombre d’immgirants era d’un 4% ja al 1930 representava el 35% de tota la població. Amb l’elevat grau de concentració urbana Barcelona va passar dels 1.966.382 habitants el 1890 als 2.891.974 cinquanta anys després.
La industrializació de Barcelona té com a característica central la diversificació creixent de diversos sectors. És a dir, ja no depenia exclusivament de la indústria tèxtil i de la alimentícia, sinó que tenia en desenvolupament les indústries del metall, la química la elèctrica i la de la construcció. A més, entre 1900 i 1930 aquestes indústries van ser les que més mà d’obra van incorporar, la major part d’ella vinguda del camp.
La configuració de la societat de comunicació de masses a Catalunya propiciada pels desplaçaments interiors de gent atreta per la industrialització i la urbanització, i per les transformacions socials de les dècades finals del segle XIX, va tenir una fase decisiva durant el primer terç del segle XX i, especialment, entre els anys 1914 i 1936. Dit d’una altra manera, la implantació progressiva d’elements propis d’un ecosistema de comunicació de masses es va perfilar arran del canvis experimentats a la fi del segle amb l’eixamplament de la vida urbana al voltant de les àrees industrials, especialment la de Barcelona.
La tendència del període va ser, sense cap mena de dubte, la combinació entre la intensa industrialització, la diversificació entre subsectors industrials i el predomini de nous subsectors. Així doncs, en aquesta època els sectors de major expansió van ser el del metall, el químic i el de la construcció. El sector de la construcció té un gran desenvolupament en la economia perquè es relaciona directament amb el gran augment de les ciutats. La urbanització necessita la mà d’obra per les reformes urbanes i, a més, en aquest període sorgeixen les demandes impulsades per la guerra d’Europa.
Una altra característica d’aquest període va ser l’augment del consum de masses i això va comportar l’enfortiment del capitalisme industrial en la societat. Això va ser degut a les adquisicions de la població i a l’increment del poder per part de la població. Entre els anys 1917 i 1920 els salaris van tenir una forta pujada combinada a més a més amb la caiguda dels preus de consum. Per tenir en compte el gran augment de la industrializació i l’elevat nombre de llocs de treball creats mirem per exemple el sector de les arts gràfiques: aquest sector tenia 1.460 treballadors l’any 1900 i 9.750 l’any 1930.
És en aquesta època quan Catalunya comença a liderar el sector industrial a tot Espanya. Les transformacions de finals del segle XIX i principis del segle XX marquen l’economia catalana i la posiciones com la regió amb una tradició industrial més marcada de tot el territori espanyol.
Entre les transformacions més destacades hi ha les que constitueixen els veritables punts de partida del procés d’establiment d’una societat de comunicació de masses: progressiva concentració urbana, estructuració del territori mitjançant l’establiment d’una xarxa de nuclis urbans connectats per vies de comunicació i els seus corresponents mitjans de transport, eixamplament geomètric de la informació/homologació culturals d’àmplies capes de la població que es van constituint en públic potencial dels diversos espectacles socials de masses.
No hay comentarios:
Publicar un comentario