Benvinguts al Blog de "Les Bases de Manresa". Aquest blog ha estat creat com a suport de difusió i presentació del nostre treball per a l'assignatura de "Història de la comunicació social a Catalunya". A través d'aquest blog podreu coneixer el treball que nosaltres, quatre alumnes de l'Universitat Autònoma de Barcelona, hem desenvolupat amb l'objectiu de analitzar el procès històric d'un fet tant important per el nostre país com són les Bases de Manresa.
viernes, 25 de marzo de 2011
jueves, 24 de marzo de 2011
Les Bases de Manresa
Les bases de Manresa són el nom amb que comunament es coneixen les Bases per a la Constitució Regional Catalana, el document exposa el programa d’autonomia regional demandat per Unió Catalanista. El projecte va ser presentat davant del consell de representant de les associacions catalanistes.
Aquest consell es va reunir en assemblea a Manresa els dies 25 i 27 de març de l’any 1892 i d’aquí que es coneguin comunament com a Bases de Manresa.
El president i el secretari d’Unió, Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba, respectivament, van ser-ho també en l’assemblea. Les bases del projecte estaven inspirades en el model federal i distribuïen la sobirania entre el poder central i el regional.
Segons les bases dedicades al poder central, aquest s’organitzava segons la separació de poders; el legislatiu, l’executiu i el judicial.
En el camp del poder legislatiu, les bases postulaven un poder dividit, resident alhora en el rei o cap d’estat i en una assemblea de representants regionals. D’altra banda, el poder executiu estaria format per cinc ministeris o secretaries i el poder judicial representat per un Tribunal Suprem Regional que tindria la capacitat d’exigir responsabilitats als funcionaris del poder executiu.
Les bases establien també les competències de l’estat i de les regions. A l’estat li corresponia determinat la política exterior, la defensa conjunta, les relacions econòmiques amb l’exterior, la construcció de les infraestructures, l’aprovació dels pressupostos generals i l’arbitratge entre les relacions regionals.
Al seu torn, les bases dedicades al poder regional eren bastant genèriques, mantenien, desenvolupaven i reformaven l’antiga legislació. Als poders regionals, en concret a Catalunya, els competien els assumptes interns.
Les bases proposaven per Catalunya el dret tradicional anterior als decrets de Nova Planta de 1714 com a base legal. Aquests decrets, posteriors a la Guerra de Successió, havien fet perdre a Catalunya els seus drets forals, les bases de Manresa doncs, contemplaven recuperar-los.
Les bases postulaven també que el català havia de ser l’única llengua oficial a Catalunya i la llengua vehicular de relació amb el poder central i que Catalunya havia de ser la única sobirana del seu govern interior.
miércoles, 23 de marzo de 2011
Context Cultural i Social
El context cultural de les bases de Manresa té un nom únic i principal, que va marcar un abans i un després en la història de Catalunya: la renaixença.
La Renaixença és el moviment cultural que va envaïr l’esperit dels catalans cap al 1830, a meitats del segle XIX. Aquest esperit tenia com a principal voluntat la de tornar a realçar la cultura i llengua catalana i fer renéixer l’esperit catalanista dels habitants del país. El seu principal motiu va ser degut a la diglòssia, és a dir, a la convivència de la llengua catalana amb la llengua castellana i el desprestigi que va rebre la primera envers aquesta última. Per això els habitants i artistes de l’època van decidir tornar als origens i intentar portar a la llengua catalana al més alt de tot, convertint-la en una llengua de prestigi i culta.
Les característiques principals de la Renaixença van ser el predomini dels sentiments de la població envers la seva nació, l'exaltació patriòtica tant en la llengua com en la cultura i el realçament dels temes històrics, tant els positius com els no tant afortunats pel país. Pel que fa a la llengua es tractava d’un vocabulari molt culte, utilitzat per la població més alfabetitzada i preocupada de l’època. La llengua emprada barrejava cultismes i neologismes i més endavant van introduïr-se els mots referents a la cultura popular anterior.
Un dels objectius principals de la societat que conformava el segle XIX i el programa de la Renaixença era la clara vinculació que volien aconseguir entre la pàtria o país i la seva llengua pròpia.
Per exemplificar correctament el realçament de la llengua i el vincle amb la cultura cal recordar els autors que van sorgir durant el període i que van ajudar a mantenir un nivell de prestigi en la llengua catalana. En el cas de la literatura parlem dels poetes i dels Jocs Florals, el concurs de poesia més important dels anys 1850-1880, que va ajudar enormement a impulsar la llengua catalana i que va aconseguir que la poesia s’expandís pel territori català i es normalitzés en la cultura i societat catalana. En poesia cal destacar a Bonaventura Carles Aribau, a Joaquim Rubió i Ors i a Jacint Verdaguer, un dels autors més influïents i cabdalts de la llengua catalana. Tot i que fou un dramaturg important pel teatre català, no cal oblidar-nos en aquest apartat d’Àngel Guimerà, el qual participà en els Jocs Florals i fou nomenat Mestre en gai saber (poeta guanyador dels tres premis ordinaris: l’Englantida d’or, la Flor Natural i la Viola d’or i argent). En narrativa l’autor més important va ser Narcís Oller.
Pel que fa estrictament a la societat del segle XIX, cal destacar que la Renaixença, a diferència del que molts poden pensar, no va ser només un moviment sorgit i impulsat per la societat benestant de l’època, sinó que també va tenir un fort arrelament amb la societat obrera. La societat va fer un gir ja que va aparèixer una nova societat: la dels burgesos i la dels proletaris. Els canvis econòmics van comportar canvis en l’organització de la societat. Vam passar d’una societat estamental típica de l’Antic Règim a una societat de classes característica de l’epoca industrial.
A la Catalunya del segle XIX hi trobem una societat dividida entre les classes altes i les classes mitjanes formades per la burgesia i els treballadors obrers i de la indústria. Les classes altes van impulsar la cultura amb la creació d’associacions i patronals. Eren els que tenien el dret a votar.
En canvi, per altra banda, les classes populars i el camperolat van ser la nova classe sorgida del procés d’industrialització. Durant uns anys van ser exclusius a Catalunya. Es tractava d’una societat que es va caracteritzar per la lluita de drets, per les millores laborals i socials dels treballadors. L'arribada d'aquesta classe proletaria a les grans ciutats en busca de treball a l'industria, va aportar un nou impuls a la llengua catalana.
Fonts consultades:
La España del Siglo XIX, Xtec, El segle XIX a Catalunya, Història social i política de la llengua catalana
La Renaixença és el moviment cultural que va envaïr l’esperit dels catalans cap al 1830, a meitats del segle XIX. Aquest esperit tenia com a principal voluntat la de tornar a realçar la cultura i llengua catalana i fer renéixer l’esperit catalanista dels habitants del país. El seu principal motiu va ser degut a la diglòssia, és a dir, a la convivència de la llengua catalana amb la llengua castellana i el desprestigi que va rebre la primera envers aquesta última. Per això els habitants i artistes de l’època van decidir tornar als origens i intentar portar a la llengua catalana al més alt de tot, convertint-la en una llengua de prestigi i culta.
Les característiques principals de la Renaixença van ser el predomini dels sentiments de la població envers la seva nació, l'exaltació patriòtica tant en la llengua com en la cultura i el realçament dels temes històrics, tant els positius com els no tant afortunats pel país. Pel que fa a la llengua es tractava d’un vocabulari molt culte, utilitzat per la població més alfabetitzada i preocupada de l’època. La llengua emprada barrejava cultismes i neologismes i més endavant van introduïr-se els mots referents a la cultura popular anterior.
Un dels objectius principals de la societat que conformava el segle XIX i el programa de la Renaixença era la clara vinculació que volien aconseguir entre la pàtria o país i la seva llengua pròpia.
Per exemplificar correctament el realçament de la llengua i el vincle amb la cultura cal recordar els autors que van sorgir durant el període i que van ajudar a mantenir un nivell de prestigi en la llengua catalana. En el cas de la literatura parlem dels poetes i dels Jocs Florals, el concurs de poesia més important dels anys 1850-1880, que va ajudar enormement a impulsar la llengua catalana i que va aconseguir que la poesia s’expandís pel territori català i es normalitzés en la cultura i societat catalana. En poesia cal destacar a Bonaventura Carles Aribau, a Joaquim Rubió i Ors i a Jacint Verdaguer, un dels autors més influïents i cabdalts de la llengua catalana. Tot i que fou un dramaturg important pel teatre català, no cal oblidar-nos en aquest apartat d’Àngel Guimerà, el qual participà en els Jocs Florals i fou nomenat Mestre en gai saber (poeta guanyador dels tres premis ordinaris: l’Englantida d’or, la Flor Natural i la Viola d’or i argent). En narrativa l’autor més important va ser Narcís Oller.
Pel que fa estrictament a la societat del segle XIX, cal destacar que la Renaixença, a diferència del que molts poden pensar, no va ser només un moviment sorgit i impulsat per la societat benestant de l’època, sinó que també va tenir un fort arrelament amb la societat obrera. La societat va fer un gir ja que va aparèixer una nova societat: la dels burgesos i la dels proletaris. Els canvis econòmics van comportar canvis en l’organització de la societat. Vam passar d’una societat estamental típica de l’Antic Règim a una societat de classes característica de l’epoca industrial.
A la Catalunya del segle XIX hi trobem una societat dividida entre les classes altes i les classes mitjanes formades per la burgesia i els treballadors obrers i de la indústria. Les classes altes van impulsar la cultura amb la creació d’associacions i patronals. Eren els que tenien el dret a votar.
En canvi, per altra banda, les classes populars i el camperolat van ser la nova classe sorgida del procés d’industrialització. Durant uns anys van ser exclusius a Catalunya. Es tractava d’una societat que es va caracteritzar per la lluita de drets, per les millores laborals i socials dels treballadors. L'arribada d'aquesta classe proletaria a les grans ciutats en busca de treball a l'industria, va aportar un nou impuls a la llengua catalana.
Fonts consultades:
La España del Siglo XIX, Xtec, El segle XIX a Catalunya, Història social i política de la llengua catalana
martes, 22 de marzo de 2011
Context Tecnològic
La premsa catalana va tenir un procés d’industrialització i modernització bastant lenta comparada amb els sistemes de premsa d’altres països d’Europa. Els baixos índexs d’alfabetització i escolarització van contribuir a la tardança en aquest sector.
La modernizació dels diaris catalans sorgeix entre 1888 i 1939 impactats i influits per la industrialització de la societat i per la professionalització que les noves tecnologies com el telègraf i el telèfon proporcionaven al sector.
Els aspectes tecnològics que van contribuir al desenvolupament del periodisme i la premsa a Catalunya van ser la millora del servei dels correus i telègrafs, l’implantació del telèfon, però sobretot l’implantació de les noves màquines d’impresió i els rotatius. El 1913 Barcelona comptava amb només 8 màquines rotatives, però al 1920 van passar de 8 a 15.
Amb l’increment de les màquines rotatives la conseqüència principal va ser la millora de la productivitat en les empreses de comunicació, la major qualitat dels serveis informatius i l’ús dels ferrocarrils per distribuir els diaris i el creixement de l’alfabetització fan que el nombre de publicacions augmentin considerablement a la regió. Si el 1900 Catalunya tenia 234 publicacions el 1920 ja comptava amb 539 publicacions.
L’avançament tecnològic, amb la utilització dels telègrafs, telèfons i fins i tot amb la introducció de la fotografia als diaris va contribuir a una major professionalització del sector de la comunicació. Aquests factors, juntament amb la millor escolarització i la major alfabetització de la població fan el canvi en el marc de la informació.
L’increment de l’ús de fonts telegràfiques i telefòniques, paral·lelament a la consolidació dels serveis de les agencies de noticies (Mencheta, Havas-Fabra), va contribuir, juntament a l’aparició d’una nova generació de reporters i gasetillers, a la implantació d’un periodisme molt més informatiu. Un periodisme on la quantitat d’informació, la preocupació per l’actualitat, l’interès per la intel·ligibilitat, i la qualitat, la professionalització i la diversitat de reporters i corresponsals seria cada vegada més rellevant. El salt espectacular de La Vanguardia no podria explicar-se sense fer referencia a aquest factors infraestructurals combinats amb la nova fesomia que prenia l’activitat periodística.
La Vanguardia
 |
| Primera Publicació |
7 anys més tard, precisament el 31 de desembre de l’any 1887 La Vanguardia es va deixar de ser una publicació vinculada al Partit constitucional. La publicació de l’1 dia de gener de 1888 va ser la primera en estrenar el nou format. Amb una doble edició de mati i tarda, la Vanguardia va començar llavors a ser un diari modern, plural i independent.
Parlar de la història i l’evolució de La Vanguardia és parlar de la figura de Modesto Sanchez Ortiz, el primer gran referent en la historia d’aquest mitjà i qui va aconseguir convertir al diari en el gran referent de la premsa independent Barcelona, cosa poc fàcil si tenim en compte les implicacions polítics que LV havia tingut en els seus primers anys. Sanchez Ortiz que mantenia una gran relació amb bona part dels joves escriptors i artistes barcelonins (Josep Yxart, Joan Sardà, Narcís Oller, Josep Coroleu, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol) va aconseguir amb les col.laboracions d’aquests atraure l’atenció i despertar l’interès de la burguesia catalana de l’època.
Al 1903, tot i que la direcció del diari era tripartida i Ezequiel Boixet i Alfred Opisso també en formaven part, va ser l’intel·lectual mallorquí, Miquel dels Sans Oliver, el vertader director polític. El diari va renovar el seu sistema de composició i va contractar prestigiosos col·laboradors que escrivien fins al moment al Diari de Barcelona. Reconegut en la història del mitjans espanyols per ser l’impulsor de la iniciativa d’enviar corresponsals a Europa (concretament París i Berlín en el marc de la Primera Guerra Mundial), dels Sans Oliver, va lluitar per assolir una direcció editorial de caire liberal i català aconseguint connectar La Vanguardia amb la vida cultural i social catalana i convertint-la en el diari amb més difusió a Catalunya amb més de 80.000 exemplars.
Fonts consultades:
Fonts consultades:
Context Polític
Espanya es troba en un moment de canvi de la seva identitat. La mentalitat de la gent s’allunya del model centralitzat i uniforme propi del estat lliberal, i sorgeix el nacionalisme i regionalisme. És reivindiquen així les llengües, les cultures històriques, la identitat nacional de certes regions, que porten a demanar un reconeixement d’aquesta identitat i un autogovern propi per a les autonomies.
Espanya viu la restauració borbònica amb Alfons XII al tro, i un sistema bipartidista portat a terme per Canovas del Castillo, que tot i aportar estabilitat política al país acabarà per estancar-se i donant lloc a una corrupció política de base caciquista.
Catalunya és la primera en reaccionar aquest sistema polític rutinari i corrupte. Es fa a través de la creació de nous partits polítics Centre Català fundat per Valentí Almirall i el partit fundat per Prat de la Riba, anomenat, Unió Catalanista. Unió apareix de la unió de diversos sindicats i associacions catalanistes que decideixen agrupar-se per tal de reivindica la nació catalana i com a resistència al article 15 del Codi penal que atemptava contra el dret català.
Cal tenir en compte el caire ideològic del partit de prat de la Riba, clarament conservador i fortament lligat a la religió. És per aquesta raó que tindrà el suport de la Burgesia Catalana, qui serà juntament amb la pagesia, la major representació del nacionalisme català i ambdós màxims responsables del moviment renaixentista.
lunes, 21 de marzo de 2011
Context Econòmic
A finals del segle XIX i a començaments del segle XX Catalunya està marcada per una forta industrialització impulsda per la immigració de la societat del camp a la ciutat. Barcelona es va transformar en la principal ciutat industrial de la regió i degut a aquesta raó va patir una gran urbanització. Si el 1900 el nombre d’immgirants era d’un 4% ja al 1930 representava el 35% de tota la població. Amb l’elevat grau de concentració urbana Barcelona va passar dels 1.966.382 habitants el 1890 als 2.891.974 cinquanta anys després.
La industrializació de Barcelona té com a característica central la diversificació creixent de diversos sectors. És a dir, ja no depenia exclusivament de la indústria tèxtil i de la alimentícia, sinó que tenia en desenvolupament les indústries del metall, la química la elèctrica i la de la construcció. A més, entre 1900 i 1930 aquestes indústries van ser les que més mà d’obra van incorporar, la major part d’ella vinguda del camp.
La configuració de la societat de comunicació de masses a Catalunya propiciada pels desplaçaments interiors de gent atreta per la industrialització i la urbanització, i per les transformacions socials de les dècades finals del segle XIX, va tenir una fase decisiva durant el primer terç del segle XX i, especialment, entre els anys 1914 i 1936. Dit d’una altra manera, la implantació progressiva d’elements propis d’un ecosistema de comunicació de masses es va perfilar arran del canvis experimentats a la fi del segle amb l’eixamplament de la vida urbana al voltant de les àrees industrials, especialment la de Barcelona.
La tendència del període va ser, sense cap mena de dubte, la combinació entre la intensa industrialització, la diversificació entre subsectors industrials i el predomini de nous subsectors. Així doncs, en aquesta època els sectors de major expansió van ser el del metall, el químic i el de la construcció. El sector de la construcció té un gran desenvolupament en la economia perquè es relaciona directament amb el gran augment de les ciutats. La urbanització necessita la mà d’obra per les reformes urbanes i, a més, en aquest període sorgeixen les demandes impulsades per la guerra d’Europa.
Una altra característica d’aquest període va ser l’augment del consum de masses i això va comportar l’enfortiment del capitalisme industrial en la societat. Això va ser degut a les adquisicions de la població i a l’increment del poder per part de la població. Entre els anys 1917 i 1920 els salaris van tenir una forta pujada combinada a més a més amb la caiguda dels preus de consum. Per tenir en compte el gran augment de la industrializació i l’elevat nombre de llocs de treball creats mirem per exemple el sector de les arts gràfiques: aquest sector tenia 1.460 treballadors l’any 1900 i 9.750 l’any 1930.
És en aquesta època quan Catalunya comença a liderar el sector industrial a tot Espanya. Les transformacions de finals del segle XIX i principis del segle XX marquen l’economia catalana i la posiciones com la regió amb una tradició industrial més marcada de tot el territori espanyol.
Entre les transformacions més destacades hi ha les que constitueixen els veritables punts de partida del procés d’establiment d’una societat de comunicació de masses: progressiva concentració urbana, estructuració del territori mitjançant l’establiment d’una xarxa de nuclis urbans connectats per vies de comunicació i els seus corresponents mitjans de transport, eixamplament geomètric de la informació/homologació culturals d’àmplies capes de la població que es van constituint en públic potencial dels diversos espectacles socials de masses.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)