Els dies 25, 26 i 27 de març de l’any 1892 La Vanguardia va cobrir en diversos espais de les seves edicions la reunió que havien celebrat els membres de l’assemblea catalanista a Manresa. Tot i aquesta cobertura, però, el diari no va fer en cap moment menció concreta del que formulaven les bases esmentades.
En edicions anteriors com per exemple la del dia 22 de març, el diari havia publicat un breu escrit en l’apartat “Notas locales” informant de les reunions prèvies a l’assemblea. La petita nota, de 13 línies, explicava la reunió que el dia anterior s’havia mantingut entre membres d’associacions catalanistes i directors de diversos diaris per tal de fixar els paràmetres de funcionament de l’assemblea que s’havia de celebrar els dies 25, 26 i 27 de març.
Durant els dies de l’assemblea, el diari va enviar a Manresa un dels seus cronistes. Bray, com signava el periodista els seus escrits, va fer la crònica de dues de les sessions que es van celebrar a Manresa. Les cròniques, publicades els dies 26 i 27 de març en l’apartat dedicat als articles escrits per corresponsals, seguien un ordre plenament cronològic i buscaven l’objectivitat periodística tant postulada en l’època.
Tot i que el cronista en cap moment fa explícita la seva convicció política, sí que és cert que els seus escrits denoten un discurs i un tarannà catalanista. Emmascarat en l’objectivitat periodística, fent ús d’un narrador extern, el que es diu té valor precisament perquè es diu obertament i no s’amaga. Les cròniques tenen una forta presencia espacial en l’edició i ocupen una posició central i destacada en l’apartat dedicat a les corresponsalies. A més, l’autor explicita entre parèntesis les reaccions del públic als parlaments que es van succeir durant l’assemblea. Aquestes reaccions, pel fet de donar-se en el context d’una assemblea catalanista de tendència molt marcada no són un fet noticiós i, en canvi, el periodista ho utilitza com a tal en les seves cròniques.
El dia 27 de març, últim dia d’assemblea, La Vanguardia va publicar també un article opinatiu, en aquest cas en l’apartat de les col·laboracions. L’article, signat per J. Roca y Roca és bàsicament un text d’opinió argumentatiu en el que l’autor fa una crítica de l’assemblea celebrada a Manresa en particular i de l’estat del catalanisme en general i on, a més, l’autor exposa què hauria de propugnar el catalanisme. J. Roca y Roca remarca que a Manresa no s’han reunit tots els sectors de l’independentisme per argumentar que aquest està fragmentat. Partint de la idea d’amor cap al país, l'autor fa incís en que hi ha diverses maneres d’entendre i estructurar aquest amor per Catalunya. Roca y Roca escriu coses com “Juzgo completamente estériles los debates de la asamblea de Manresa” i “ la existencia de medio ambiente saturado de un espíritu de discordia, del cual nadie puede librarse, como en una epidemia nadie se libra del contagio. Aprendan los catalanistas”. L’ús de metàfores és utilitzat per l’autor també en altres moments com quan l’autor refereix a l’acció catalanista dient “mirando al cielo, la tierra se les escapa”. A més, no és l’únic recurs literari que l’autor explota. Roca y Roca fa també una comparativa del cas català amb el de Hongria i Bèlgica per reforçar la seva tesi.
L’autor, que per la crítica punyent que fa de l’assembla podria semblar que no defensa l’ideal catalanista, sí que fa una reflexió que podria assimilar-se a la que molts fan actualment de l’independentisme a Catalunya assegurant que la unió de les forces en un front comú seria clau per a la consecució de metes. J. Roca y Roca acaba el seu article amb un fragment molt significatiu: “Un adagio de la tierra dice:-“Poch á poch se va lluny.” Así como existe otro también que no deberían echar en olvido los catalanistas, concebido en estos términos: -“Qui tot ho vol, tot ho pert.”
No hay comentarios:
Publicar un comentario